Sortida al laberint d'Horta

M’atreviria a dir que tots els alumnes que cursem Història de l’Art ens sentim uns privilegiats. És realment un plaer poder estudiar una matèria diferent, que va molt més enllà de llibres i de deures; una assignatura que mescla història, bellesa i sentiments. I quina millor manera hi ha de sentir l’art sinó envoltant-te  d’ell?

És per això que avui, 29 d’octubre ens hem endinsat els jardins del Laberint d’Horta, per conèixer molt més enllà del que aparentment haguéssim pogut endevinar per nosaltres mateixos, i descobrir que aquests magnífics jardins fan un elogi tant a l’amor i totes les facetes que pot  experimentar  com  a la mort.

Els relleus i les escultures fan referència al tema predominant, l’amor, o més ben dit tots els sentiments que l’amor et fa viure, des de l’acceptació del destí d’Europa, fins a un amor que et va embogir d’Eco passant per l’amor feliç i despreocupat d’Eros; sempre enfocat amb representacions de la mitologia.

El recorregut circular que hem seguit començà pujant les escalinates per topar-te de morros amb la mansió d’estil neoàrab i neogòtica de la família Desvalls, amb la presència imponent de la Torre Sobirana. Visitarem el Jardí Neoclàssic del s.XVIII i un Jardí Romàntic del s.XIX.

Ni deu metres hem hagut de caminar en el moment en que et trobes en el pati de les vuit columnes, amb lesrepresentacions del Rapte d’Amfítrite i d’Europa. Una cruïlla entre camins, que representa la mateixa vida en la que has de prendre decisions encara que no sàpigues cap on et portaran, però sabent que sempre estàs a temps de rectificar, retrocedir, i reprendre’n un altre. Aquesta al·legoria també la trobarem en el mateix laberint, després de passar pel Jardí de les Molses  amb la gruta del Minotaure, que alhora reprodueix el mite del Laberint del Minotaure, amb Teseu i Ariadna.

Sortint del Laberint, pujant per les escales i deixant a Eco a la seva cova, ens trobem amb dos templets de columnes toscanes, amb la representació de Dànae i Ariadna...Un relleu de Decaulió i Pirra i un bust de Dionís ens contemplen quan arribem al canal d’aigua i al temple neoclàssic.

Finalment, i rera l’estany, trobem a la Egèria plorant desconsoladament la mort de Numa Pompìli... La representació de la mort ocupa un espai més reduït, la part més boscosa, amb altíssima arbres, les fulles i branques dels quals cobreixen parcialment el cel, creant un lloc menys lluminós.

Després d’aquesta esgotadora visita, en la zona de picknic ens vam menjar els muffins que la germana de la Laura ens havia preparat i que el porter del laberint, a canvi d’una magdalena, això si, ens havia guardat.

Amb tot ens hem adonat que la ciutat està plena de llocs preciosos i plens de significat, i que els barcelonins encara no ens hem adonat.