Dijous, 26 de novembre de 2010, en una fresca tarda gairebé hivernal, vuit alumnes i el professor d’Història de l’Art vàrem endinsar-nos en el misteriós i enorme Parc del Laberint d’Horta, un dels jardins més bells que hi ha a tota la ciutat de Barcelona, si no el que més. La visita va durar unes dues hores i varem poder veure gran part del recinte. El parc és el jardí d’una gran vivenda propietat del marquès de Llupià, de Poal i d’Alfarràs: Joan Antoni Desvalls, també dissenyador del jardí. Al morir, la propietat va recaure a mans de l’Ajuntament de Barcelona, que la va obrir al públic a partir de l’any 1971.
Un cop a dins, varem observar un seguit de figures rampants, en senyal del poder econòmic del que gaudia la família que vivia allí. Tot seguit, el grup va dirigir-se al Laberint, la part més important del jardí on es contraposa el tema de l’obra: l’amor. D’una banda, un amor juganer que ens porta a recórrer camins insòlits i a trobar-se amb la nostra mitja taronja, que és el que representa el laberint en si; d’altra banda, l’amor perdut, el desamor, i la tristesa que aquest comporta, representat en l’escultura d’una deessa que queda completament petrificada. I es que, pensant-ho fredament, l’amor pot ser causa de la nostra felicitat i, alhora, de la nostra tristesa. A
continuació, superant les dues escultures de damunt del laberint i anant cap a la part del darrere, varem poder observar una part emotiva del jardí, dedicat a una deessa que va plorar la pèrdua del seu amat fins al punt que les seves llàgrimes van fer un preciós llac situat a prop de la vivenda. Cal dir que tot el recinte estava impregnat d’una emotivitat que el fa màgic, bell i és font inspiradora per als qui recorden moments del passat.Per acabar la sortida, varem passar per l’altra banda del laberint, on hi ha un seguit de jardins neoclàssics i romàntics amb plantes i flors sobretot a la zona del sòl (en altres parts del parc hi havia indrets amb fulles i flors per les parets o fins i tot pels sostres). En general la sortida va agradar molt al grup; el fet de ser més nombrós també va ajudar, i per tant animem a tothom a que vingui amb nosaltres a gaudir d’una bona estona.
Un cop a dins, varem observar un seguit de figures rampants, en senyal del poder econòmic del que gaudia la família que vivia allí. Tot seguit, el grup va dirigir-se al Laberint, la part més important del jardí on es contraposa el tema de l’obra: l’amor. D’una banda, un amor juganer que ens porta a recórrer camins insòlits i a trobar-se amb la nostra mitja taronja, que és el que representa el laberint en si; d’altra banda, l’amor perdut, el desamor, i la tristesa que aquest comporta, representat en l’escultura d’una deessa que queda completament petrificada. I es que, pensant-ho fredament, l’amor pot ser causa de la nostra felicitat i, alhora, de la nostra tristesa. A
continuació, superant les dues escultures de damunt del laberint i anant cap a la part del darrere, varem poder observar una part emotiva del jardí, dedicat a una deessa que va plorar la pèrdua del seu amat fins al punt que les seves llàgrimes van fer un preciós llac situat a prop de la vivenda. Cal dir que tot el recinte estava impregnat d’una emotivitat que el fa màgic, bell i és font inspiradora per als qui recorden moments del passat.Per acabar la sortida, varem passar per l’altra banda del laberint, on hi ha un seguit de jardins neoclàssics i romàntics amb plantes i flors sobretot a la zona del sòl (en altres parts del parc hi havia indrets amb fulles i flors per les parets o fins i tot pels sostres). En general la sortida va agradar molt al grup; el fet de ser més nombrós també va ajudar, i per tant animem a tothom a que vingui amb nosaltres a gaudir d’una bona estona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada